On som?

On som?

LAOS

23/03/2005. Des de vientiane
Trajecte Vang Vieng-Vientiane: 160 Kms, 3h, 21/03/05. Minibus

Estem a la capital del pais, i aixo es palpa a l'ambient. Un dels indicadors es el volum de vehicles particulars que s'hi veuren -realment escassos en altres indrets.

Vientiane tambe te edicifacions de l'epoca colonial francesa, pero no te ni de tros l'encant de Luang Prabang.

Aquests dies ja hem tornat a tenir una moto a les nostres mans. Be, o una andromina semblant.
Els 30 kms, que separen la ciutat del Buda Parc, que havien de ser un simple trajecte, ahir es van convertir en tota una aventura en si mateixos.
Els moviments bruscos de la moto anaven pujant d'intensitat fins que al cap de 4-5 kms aquesta quedava afogada del tot. 2 minuts d'espera, i sant tornem-hi. 4 o 5 kms mes per despres tornar a quedar parats.
Amb paciencia vam arribar a lloc. A la tornada, mes sorpreses: Un "pinxasso" de regal. A mig cami d'enlloc i amb una sola roda amb condicions. Amb un plis plas pero, el tema va quedar solventat: La moto carregada sobre un Tuk-Tuk, i a cal mecanic falta gent. Al final va resultar que la roda no s'havia pinxat, sino simplement desinflat.
Avui hem canviat de moto, pero el seu funcionament segueix la mateixa linia.

Despres de tant 'esforc', ens mereixiem la recompensa: un massatge corporal a l'oli a l'estil laosia. Fantastic. Hem sortit tots dos ben eixerits. Despres de les estirades, a mi em dona la sensacio que tinc els dits dos centimetres mes llargs.

Dema al mati tornem cap a Tailandia. Una hora de vol i ja serem a Bangkok.
La visita a Laos ha estat curta, pero mes que interessant.
L'entorn, la gent i el tempo, sumat al munt de racons que encara ens queden per descobrir, conviden a pensar que es un pais per tornar-hi. Mentrestant, Sabaai-dii Laos!

20/03/2005. Des de Vang Vieng
Trajecte Luang Prabang-Vang vieng: 170 Kms, 5h, 18/03/05. Minibus

Quin trajecte mes mogudet per arribar! Tinc la sensacio d'haver fet la collada de Toses unes quantes vegades.

Com la resta de poblacions de Laos que hem visitat fins ara, el riu hi te la seva importancia i l'hi concedeix un atractiu especial.
Ens allotgem en un lloc privilegiat: un bungalow de bamboo ben be davant del Nam Song (riu). Veure com s'hi dona lloc la vida diaria es tot un espectacle: dones fent la bugada, joves jugant, una mena d'andromines-taxi amb un motor de tractor i un remolc de fusta transportant passatgers d'un costat a l'altre...

L'altre dia, a l'entrada d'un Wat (temple), no em va deixar de sorprendre veure fins on pot arribar la reutilitzacio de les coses. Uns missils, macabra herencia de la guerra, ara, tenen la innofensiva missio de ser utilitzats com a "boniques" torratxeres. Curios.

17/03/2005. Des de Luang Prabang
Trajecte Pakbeng-Luang Prabang: 8h, 14/03/05. Barca

Si el trajecte amb barca des de Pakbeng es impressionant -similar al que haviem fet el dia anterior des de Huay Xai-, no ho es menys Luang Prabang.
Una poblacio multi-etnica de nomes 16.000 habitants envoltada de montanyes i de dos rius: el Mekong i el Nam Khan, on les construccions heredades de l'epoca colonial francesa comparteixen espai amb les "tipiques" vivendes de fusta, els temples historics i la vegetacio mes que abundant.
S'hi respira un ritme lent, pausat. Passejar-s'hi es un plaer en si mateix.
Durant el dia, les gallines, els turistes, la poblacio tribal anant o tornant del mercat, una munio de joves monjos budistes i els nens amb bicicleta omplen els carrers.
Si mai em perdo, que sigui aqui!

Els cartells on s'anuncia el lloguer de motos no costen de trobar. Pero actualment, la seva funcio es nomes decorativa! Resulta que els accidents de circulacio que hi havien eren superiors als que el govern es podia permetre, i la policia n'ha prohibit el lloguer a tot el districte. Nuestro gozo en un pozo! De fet, veient l'estat de les carreteres tampoc no es d'estranyar. Mes enlla de la que ells anomenen "via rapida num. 13", les opcions de circulacio rodada amb unes minimes condicions es escassa. O sigui que de moment anirem fent cami per la 13 amb transport public.

13/03/2005. Des de Pakbeng
Trajecte Huay xai-Pakbeng: 8h, 13/03/05. Barca

Salutacions des de Laos. Avui ha estat un dia d'aquells per recordar. A primera hora del mati hem creuat amb ferri el riu Mekong que separa Chiang Khong (Tailandia) i Huay Xai (Laos) i que fa de frontera natural entre aquests dos paisos.

A Huay Xai ens hi hem estat just el temps necessari per comprar quatre coses per menjar i per canviar diners; pocs, ja que tot i que la moneda oficial de Laos es el Kip, degut a la seva innestabilitat, questa nomes s'utilitza per petites transaccions. Per la resta, els laosians prefereixen el Baht tailandes i el Dolar.

El trajecte fins a Pakbeng l'hem fet amb "heua duan" ('barca lenta'), seguint el curs del riu Mekong. Visualment parlant, aquest ha estat el recorregut mes agrait dels que hem fet fins ara: vegetacio frondosa i abundant, petits poblats a banda i banda del riu, nens fent tombarelles a les montanyes de sora blanca, perfilades formacions rocoses sobressortint de l'aigua... tot un espectacle per la vista.

Pakbeng es un petit poblet format per poques cases de fusta i un carrer central on s'hi concentren els petits comercos. A partir de les 9 del vespre, quan es queda sense electricitat, les espelmes seran les nostres companyeres.

Dema a primera hora tornarem a pujar a la "heua duan" per arribar a Luang Prabang.

TAILANDIA

12/03/2005. Des de Chiag Khong
Trajecte Chiang Mai-Chiang Khong: 7h, 12/03/05. Bus

Ja estem instal.lats a Chiang Khong, poble fronterer amb Laos. Avui a la tarda hem fet els tramits i dema a primera hora del mati ja tindrem els visats apunt per travessar la frontera.

11/03/2005. Des de Chiang Mai
Trajecte Mae Hong Son-Mae Sariang: 190 Kms, 08/03/05. Moto
Trajecte Mae Sariang-Chiang Mai: 165 Kms, 09/03/05. Moto

A Mae Sariang hi hem fet parada nomes una nit, i mes que el poble en si, el que es mes destacable es el trajecte des de Mae Hong Son. La carretera que uneix aquestes dues localitats travessa un parell de parcs naturals oferint unes vistes de l'entorn que conviden a la conptemplacio.

Les nostres hores amb companyia de la "Dreams" s'acaben. Dema marxem cap a Laos, el pais vei. Ens hem plantejat seriosament la possibilitat de llogar-la mes temps i moure'ns per Laos tambe amb moto. Cada vegada que parlem de grans trajectes amb bus, amb questio de segons i de forma automatica, el rostre d'en Joan s'empalideix. Malgrat tot, enudur-nos-la significaria haver de fer un munt de quilometres innecessaris a l'hora de tornar-la, i per altra banda, les carreteres laosianes no estan ni de bon tros en tant bones condicions com les tailandeses. Conclusio: "mal nos pese" creiem que es mes encertat arribar-hi amb transport public i en tot cas intentar de llogar-ne una un cop alla.

Avui l'anem a tornar. Aixo si, passant primer per les dependencies policials de la ciutat. Per que? per pagar la multa. Quina multa? la que ens van posar ahir per anar sense casc!
Despres de passar-nos gairebe un mes amb el casc enganxat al cap, fent-nos suar fins i tot a traves dels poros innexistents, i veient que mes d'un 80% dels motoristes locals es mouen sense proteccio, ahir vam decidir aparcar el casc a l'habitacio i gaudir d'aquella situacio que descriu en Raimon: "Al vent, la cara al vent, els ulls al vent..." La vam poder gaudir poca estona. Un policia molt trempat, que, com a bon tailandes no va perdre mai el seu somriure, ens va fer saber que la o utilitzacio del casc es sancionable. De res ens va servir primer fer-nos els despistats, al.legant que no coneixiem les normes, i segon, prrotestant quan veiem que nomes multaven els farangs (estrangers), deixant marxar sense sancio als tailandesos que paraven.
En fi, que ens veiem obligats a pagar la multa si volem recuperar el carnet de conduir internacional que ens van confiscar. Ke Garne!

07/03/2005. Des de Mae Hong Son
Trajecte Pai-Mae Hong Son: 111 Kms, 06/03/05. Moto

Amb nomes 7400 habitants, rodejada de montanyes i situada al costat del petit i pintoresc llac Nong Jong Kham, aquesta capital de provincia resulta forca tranquila.

Prop de Mae Hong Son hi ha varis poblats de refugiats Paduang, on les dones "coll de girafa" constitueixen una atraccio turistica.
Sembla que no se sap amb massa certesa les repercusions que aquestes espirals de llauto colocades al voltant del coll poden tenir sobre la salut de les seves portadores.
Tampoc se sap en seguretat com va comencar aquesta costum.
Vam estar-nos-ho plantejant forca estona abans de decidir-nos a visitar Hoy Sen Thao, un dels poblats, ja que les questions etiques que se'ns plantejaven no eren poques. Per una banda, son refugiats que van marxar del seu pais, Myanmar, fugint de les guerres surgides entre les diferents etnies. Des de que son refugiats a Tailandia pero, no poden treballar de forma legal en aquest pais. Els diners que obtenen doncs, es de mans dels turistes que paguen per veure'ls i poder-los fotografiar. De la mateixa manera que pagariem per anar al circ i veure els animalons fent monaries!!
Per altra banda, com a atraccio turistica, el negoci dels poblats de les "colls de girafa" esta controlat pel Partit Nacional Progressista Kareni (KNPP), un grup insurrecte Karenni, l'objectiu del qual es establir un Estat independent a l'est de Myanmar. Es creu que la major part dels beneficis procedents del turisme van a parar al KNPP.
Aixi doncs, tornem a estar al cap del carrer. La utilitzacio dels Paduang com a atraccio turistica, utilitzant l'observacio de les "coll de girafa" podria considerar-se com una forma d'explotacio. Tot i aixi, el que esta clar es que resideixen a Tailandia per propia voluntat, sent la millor oportunitat que tenen per guanyar-se la vida, tenint en compte les condicions socials actuals a Myanmar i Tailandia.

01/03/2005. Des de Pai
Trajecte Mae Salong-Tha Ton: 48 Kms, 24/02/05. Moto
Trajecte Tha Ton-Chiang Mai: 168 Kms, 25/02/05. Moto
Trajecte Chiang Mai-Pai: 120 Kms, 27/02/05. Moto

Despres de Mae Salong la nostra proxima parada ha estat a Tha Ton, punt de parida per qui vol iniciar un trajecte amb bot pel riu cap a Chiang Rai. Ens serveix per visitar Fang, a nomes 24 quilometres. D'aqui a Chiang Dao i les seves coves, i finalment, abans d'arribar a Pai, parada breu a Chiang Mai per ppoder portar la moto a revisar, ja que els frens no acababen de funcionar tal com calia.

Pai es un petit poble a la llera del riu, envoltat de natura on s'hi respira un ambient molt tranquil i agradable. Ens hi sentim a gust. Els salts d'aigua i els manantials d'aigua calenta dels voltants, tenen ben merescuda una visita.

23/02/2005. Des de Mae Salong
Trajecte Mae Sai-Mae Salong: 2h, 23/02/05. Moto

Ja tenim el visat renovat. Aquest mati des de Mae Sai i despres de la burocracia de 2 minuts, hem creuat el pont sobre el Nam Ruak per anar a Tachileik, ja a terres birmanes.
El poble no te massa res a destacar, pero a en Joan l'hi ha servit per firar-se: CDs dobles i originals per 80 baths (menys de 2 euros). La tentacio era massa forta i n'ha marxat carregat. Haurem d'esperar fins a Chiang Mai pero, per poder-los escoltar.

El trajecte de Mae Sai a Mae Salong ha estat el millor que hem fet fins ara. El paisatge te molt d'encant. El poble de Mae Salong tambe te el seu encant particular. Esta habitat per ex combatents anticomunistes xinos. No hem estat mai a Xina, pero l'entorn, les fasomies i la decoracio dels edificis ens hi transporten.

22/02/2005. Des de Mae Sai
Trajecte Chiang Rai-Mae Sai: 68 Kms, 1h, 20/02/05. Moto

Mae Sai es la ciutat situada mes al nord i tambe un dels pocs passos oficialment oberts entre Myanmar i Tailandia.

El motiu principal que ens hi ha portat es la necessitat de renovar el visat. Quan entres al pais se t'otorga el visat de turista per un mes (se'ns acaba el dia 25). A la oficina d'immigracio nomes se'ns concedia una extencio de 7 a 15 dies. Per poder tenir 30 dies mes, el mes facil es sortir del pais i tornar a entrar. No hi ha limit de temps de permenencia fora. Per tant, podem sortir i tornar a entrar el mateix dia. Es el que farem dema.

Tambe ens ha servit de punt de partida per visitar Doi Tung, Chiang Saen (poble fronterer amb Laos) i el Triangle d'Or, on les fronteres de Myanmar, Tailandia i Laos coincideixen amb la confluencia dels rius Nam Ruak i Mekong. De fet, el Triangle d'Or abarca un territori molt mes gran que s'exten milers de quilometres en els 3 paisos on el mes destacat es el negoci de l'opi. En l'actualitat pero, tot i que encara queden petites arees disperses de comerc, la substitucio de les plantacions i el desenvolupament d'altres projectes patrocinats per la mare del rei, juntament amb l'aplicacio intensiva de la llei, han fet desplacar la industria de l'opi cap a Myanmar i Laos.

Des de que hem entrat a Tailandia, Mae Sai ha estat el primer lloc on ens hem sentit minimament observats amb car de curiiositat. En la resta de llocs, la sensacio es d'haver passat totalment desapercebuts. Res a veure amb India.

19/02/2005. Des de Chiang Rai
Trajecte Chiang Mai-Chiang Rai: 191 Kms, 5h, 18/02/05. Moto

Amb la 125cc de dimensions no massa superiors a les d'un vespino, una petita motxilla a la cistella del davant i una altra a la meva esquena, i amb una velocitat punta que no superava els 70 kms/h., ahir vam arribar a Chiang Rai. Vam disfrutar del trajecte i la veritat es que agraim l'autonomia de moviment que ara tenim i que es dificil d'aconseguir anant amb transport public.

Situada a l'extrem septentrional del pais, Chiang Rai es una ciutat mes petita i tranquila que Chiang Mai.
El mercat nocturn, seguint les proporcions, Tambe es mes petit. Tot i que la zona de menjar amb les paradetes al voltant ens ha semblat mes atractiu, amb mes variacions de plats i mes seu (els turistes que s'hi veuen son pocs).

Des de Phitsanulok, hi ha 3 elements que sempre veiem relacionats en el mateix moment i en el mateix lloc: el mercat, les paradetes de menjar i la musica en directe. Combinacio que no esta gens malament.

La visita al museu "Hiltribe Museum" ha estat interessant per tenir un minim de coneixement sobre les diferents tribus de montanya que habiten a la zona.
L'excursio a Ban Ruammit, un poblat Karen, ens ha recordat que la industria del turisme a Tailandia ja fa anys que roda.

13/02/2005. Des de Chiang Mai
Trajecte Phitsanulok-Chiang Mai: 309 Kms, 6h, 08/02/05. Bus

El dia 8, despres de 6 hores de trajecte, on durant les 4 primeres vam quedar literalment fregits per la calor, arribem ja de nit a Chiang Mai. La nostra sorpresa mes que agradable es trobar l'airet "fresc" insospitable a Phitsanulok.
La segona sorpresa ja no tant agradable va ser trobar la pensio que haviem escollit sense habitacions disponibles. I l'altre, i l'altre, i l'altre. Despres de visitar-ne 4 o 5 obtenint-ne sempre la mateixa resposta "Sorry, it's full" ens vam tornar menys exigents amb la tria. Vam passar la nit en una on tenia allo indispensable: 2 llits. L'andema al mati sense les motxilles a l'esquena va ser mes facil trobar una millor opcio, on ens hi vam acabar traslladant.

Segurament hi ha pocs viatgers que passin per Tailandia sense visitar Chiang Mai. I la veritat es que val la pena.
Sense destacar-ne res en especial, l'ambient que s'hi respira, el bon menjar a bon preu, el mercat nocturn, les nits fresques, els serveis que ofereix la ciutat i la possibilitat de fer rutes d'un dia per coneixer els voltants son factors que ens fan dificil trobar el dia de marxar-ne.

Avui hem llogat una Honda Dreams per un mes. Dema, per provar-la, farem la ruta Chiang Mai-Samoeng-Mae Rim-Chiang Mai, d'uns 100 Kms. Si ens hi sentim comodes, d'aqui a uns dies comencarem la ruta pel nord amb moto.

07/02/2005. Des de Phitsanulok
Trajecte Pattaya-Bangkok-Phitsanulok: 2h+6h, 04/02/05. Bus

Els ordinadors segueixen sense accents ni c trencada. D'aqui, que continui amb les mateixes faltes d'ortografia.

Phitsanulok, una dinamica ciutat de 85.000 habitants, es el nostre primer contacte amb la no-tant-turistitzada Tailandia.
Es la unica localitat on es licit residir en una casa flotant. Ara pero, ja no es permet d'instal.lar-ni de noves i el mes probable es que aquest tipus de vivences acabin desapareixent.

L'ordre, la netedat i el bon estat de conservacio de les infraestructures publiques arriben fins a l'ultim detall, i no tenen res a veure amb la resta de paisos visitats fins ara.

La calor es asfixiant. Ni durant la nit les temperatures baixen prou com per deixar de tenir la sensacio de xafagor.
Tenint en compte aquest clima, no ens estranya en absolut que facin el mercat nocturn.

Durant el vespre, aquest mercat i la zona dels voltants plena de paradetes de fideus que voregen el riu Mae Nam Nan s'anima i agafa molta vida.

Dema, despres de passar per "correus" per enviar les peces d'abrigar, agafarem el bus cap a Chiang Mai.

03/02/2005. Des de Pattaya
Trajecte Delhi-Yangon-Bangkok: 12h, 26-27/01/05. Avio
Trajecte Bangkok-Pattaya: 147 Kms,2h, 27/01/05. Taxi

El 27 de gener a primera hora del mati arribem a l'aeroport de Bangkok.
Amb un vol directe nomes 4 hores separen aquesta ciutat de Delhi. Una opcio mes economica, encara que mes llarga era fer escala a Yangon (Myanmar). Es el que hem decidit de fer. Dues hores i mitja de Delhi a Yangon, nit d'espera a la recepcio d'un hotel i ultim vol Yangon-Bangkok d'1,5 hores.

El canvi de temperatura entre Delhi i Bangkok es extraordinari. En el mateix moment que creuem les portes de l'aeroport, ens comenca a sobrar tot: forro polar, mitjons, botes... Haurem de fer rapid un canvi d'armari (be, de motxilla).

Volem comencar la nostra ruta per Tailandia visitant el nord. Abans pero, ens venia de gust fer una paradeta en un lloc de platja i alhora proxim a Bangkok per poder tenir bones comunicacions. Pattaya, tot i no ser en absolut el lloc ideal per tenir el primer contacte amb el pais, complia els dos requisits. Per arribar-hi, ho fem compartint taxi amb dos indis que havien arribat amb el mateix avio que nosaltres. Ens costa practicament el mateix que el bitllet de bus.

Ens allotgem a Hat Jomtien, una platja de 6 quilometres d'extensio, situada uns 2 kms al sud de Pattaya.

La temperatura, el tracte cordial de la gent i el "retrobament" amb la fruita (coneguda o no) formen part dels "pros" del lloc.
L'exces de turistes i l'activitat sexual son, segons el nostre punt de vista, els "contres".

Els origens d'aquestes activitats es troben quan els soldats nordamericans d'una base de Nakhon Ratchasima van comencar a visitar el que en aquells moments (1959) era un poble de pescadors. Mes tard, durant la guerra de Vietnam, els mariners d'estats units s'hi van sumar.

Dins de tot, Hat Jomtien es una platja relativament tranquila i sense prostitucio. Hat Pattaya ja es una altra historia.
Durant la nit, les discoteques i bars a l'aire lliure s'omplen de prostitutes (tambe travestis i prostitucio homosexual).
Mes enlla d'aixo pero, el que mes ens ha cridat l'atencio es la gran quantitat de parelles "mixtes" que hi ha a per tot. Es a dir, home occidental (jove o vell) acompanyat d'una noia tailandesa, fent "vida de parella" (a la platja, restaurant, passejant...). En alguns casos semblen parelles per 15 dies, en altres, sembla que la relacio s'hagi formalitzat i en altres fins i tot hi ha fills comuns.
Quins son els objectius de cada una de les parts? Veuen complertes les seves expectatives? Es una situacio desitjada, sobretot pel que fa a les noies? Que les empeny? Qui busca a qui? Un munt d'interrogants pels quals encara no tenim resposta.

INDIA

26/01/05. Des de Delhi
Trajecte Bikaner-Delhi: 449 Kms, 11h, 21/01/05. Tren

Avui se celebra el 56e aniversari de la Republica. Dia de festa. Delhi esta paral.litzada. Practicament tot esta tancat i la circulacio es molt minsa. Des de que som aqui pero, aixo sembla una constant.
El 21 era festa musulmana (festa del xai?). Nomes el 50% dels establiments estaven oberts. Diumenge 23, se celebrava una mena de "festa petita" de la Republica, i molts carrers estaven tallats a la ciruculacio. Dilluns, com tots els dilluns de l'any, la major part de temples, museus, etc. estaven tancats, i ahir, els carers estaven oberts, pero degut a la preparacio de la festa d'avui, el Fort i altres llocs d'interes tenien les seves portes tancades.
En definitiva, que gairebe ens ha calgut montar-nos un croquis per saber que i quan ho podiem visitar.

Mes enlla de les visites concretes a la Gran Mesquita, al museu memorial Gandhi, vella Delhi, etc., el que mes ens ha cridat l'atencio es "l'estil de vida occidental", si mes no superficialment, que es respira al centre de Delhi: Noies que han substituit el sari pels taxans, parelles de joves mostran el seu afecte en public, restaurants i centres comercials que nmes perque pagues amb rupies et recorden que estas a l'India...

Ens hem deixat emportar per l'oferta culinaria de la ciutat, aparcant per uns dies els thalis i la cuina vegeteriana. A l'hora d'esmorzar, els capucchinos han substituit el chay i el Ginger lemon Honey.
Tambe se'ns van obrir uns ulls com taronges quan vam veure 'El Pais' a la venda. En Joan se l'ha llegit de cap a peus (programacio televisiva inclosa).

Marxar de l'India sense veure cap superproduccio de Bollywood... imposible! N'hem anat a veure un parell. La primera, Elaan, en un antic teatre, es la tipica pel.licula de "matons" amb trets, accio i efectes especials, on no cal entendre els dialegs per seguir l'argument. No te res a embajar a les produccions comercials americanes a les que estem acostumats. El toc distintiu indi: el ball i les cancons entremig de l'accio. No hi podien faltar.
La segona, Kisna, al Plaza, un cinema d'ultima generacio cuitat al detall. Abans d'entrar, riguros escrutini de motxilla i butxaques per part del personal de seguretat. Tabac, encenedor, ganivet i xiclets s'han de quedar a l'entrada.
L'argument de la pel.licula: una historia d'amor entre una anglesa i un indi, ambientada als anys 30 quan els nacionals lluitaven per la independencia del pais enfront als anglesos. La musica i el ball tampoc hi van faltar.

Ultimes horetes a Delhi i a la India. A les 18:40h marxa l'avio que, despres de fer escala a Yangon, ens ha de portar a Tailandia.

Intentar treure una conclusio a partir de la nostra estada a una infima part d'aquest pais es arriscat, si no impossible. Pero, que ens ha generat? Com ens hi hem sentit? Concretar-ho no deixa de ser complicat. Les percepcions canviaven d'un moment a l'altre.
Les llargues hores d'espera a les estacions de trens, els viatges amb busos tortuosos carregats fins al capdamunt, les negociacions amb els rickshaws perque et portin on demanes a un preu raonable, la sensacio de sentir-te un dolar amb cames a les zones turistiques, els hotelers presionant-te perque consumeixis tots els serveis que ofereixen, les olors no sempre agradables i sentir-te constantment observat perdent tota intimitat, son alguns dels factors que constantment et posen a prova.
Per altra banda, els animats festivals, el gran respecte que mostren als animals, la pacifica convivencia de diferents religions, la naturalitat amb que ho mostren tot "sense tapujos", la bellesa dels colors a traves dels saris o de les flors visibles a cada cantonada, la curiositat que mostren per qualsevol cosa i la seva facilitat per riure son, en contraposicio, aspectes que ens han atret moltissim.
En conclusio, en aquest pais hi ha moments per tot. El que si podriem afirmar es que ni t'hi aborreixes ni et deixa indiferent.

Namaskar India!

20/01/2005. Des de Bikaner
Trajecte Jaisalmer-Bikaner: 7h, 18/01/05. Bus

Bikaner es una extensa poblacio enmig del desert. La part moderna no te massa res d'especial, per tant, ens vam dedicar a recorrer la part antiga. Ho vam fer acompanyats d'en Sadam, un jove de la poblacio que, sorprenentment no esperava res a canvi: ni diners, ni vendre'ns qualsevol cosa, ni portar-nos a la botiga d'un amic. Res. Simplement passar una estona agradable, mostrar-nos la seva ciutat i practicar l'angles. Grata sorpresa. Ens demostra que aixo encara es possible.
El barri musulma, bazars, havelis i un temple jaini son algunes de les visites que fem.

El temple de Karni Mata de Deshnok, a 30 quilometres de Bikaner, on es veneren milers de rates sagrades es, com a minim, curios. Tot es possible a l'India, fins i tot aixo. Les rates aqui viuen com autentiques reines. Es passegen amunt i avall sense cap problema. No han de patir gaire per aconseguir el menjar. Sempre hi ha algu disposat a oferir-los-hi. Fins i tot d'asseure's al seu costat i compartir el mateix plat.
Per mi, entrar descalca al temple, veure-les passejar per davant meu i aconseuir no cridar ha estat tota una "terapia de xoc".

La creenca diu que si veus una de les 10 rates blanques que hi ha, tens garantit un any de bona sort. Som uns afortunats. N'hem vist dues. Dos anys de bona sort? Fantastic.

Si tot va sobre el previst, aquest vespre agafem el tren i dema a primera hora del mati ja serem a Delhi.

17/01/2005. Des de Jaisalmer
Trajecte Jodhpur-Jaisalmer: 6h, 14/01/05. Bus

Malgrat ser un lloc turistic, Jaisalmer te molt d'encant.
El Fort rodeja tota la ciutat vella, accessible a traves de les seves portes. Dins les muralles, un laberint de carrers, bazars, temples i havelis et transporten a temps passats.
Fora les muralles tambe hi ha mlta vida, pero allotjar-se dins es especialment evocador.

Aqui, hem tornat a coincidir amb en David, amb qui hem descobert, sense buscar-ho, tots els carrerons de la ciutat intentant trobar el mercat de Bhatia. On es la bruixola?

Alguna salseta ens deu haver passat factura. Durant uns dies hem tingut l'estomac a can pistraus, especialment en Joan. Ara pero, sembla que la cosa ja torna a la normalitat.

Dema marxem cap a Bikaner, l'ultima parada d'el Rajastan.

13/01/2005. Des de Jodhpur
Trajecte Pushkar-Jodhpur: 210 Kms, 5h, 10/01/05. Bus

La ciutat vella, on ens allotgem, es un laberint de carrerons esrets ple de botiguetes i mercats on s'hi pot trobar de tot. Des de dalt del fort, hi ha una vista fascinant de la ciutat: un munt d'edificis quadrats, molts d'una sola planta i la majoria pintats de blau. D'aqui, el nom de ciutat blava.

La competencia entre rickshaws i la tossuderia dels conductors per no portar-te a l'hotel escollit si no al que els hi otorgara una comissio, no es exclusiu de Jodhpur. aqui, pero, hi descobrim un altre factor que influeix en les seves relacions.
Amb un 50% de poblacio hinduista i un altre 50% musulmana, sembla ser que la tendencia religiosa dels propietaris de l'hotel pot influir en que el rickshaw remugui mes o menys a l'hora de portar-t'hi.
El propietari de l'hotel on ens allotgem -hinduista- ens exposava els problemes que alguns clients havien tingut amb determinats rickshaws -musulmans- davant de la negativa d'aquests a realitzar el seu servei correctament. Ell personalment, temps enrere havia tingut tambe conflictes amb els rickshaws quan es negava a pagar-los comissio.
En definitiva, un sistema de funcionament que no crec que beneficii a cap de les parts.

Fa poca estona acabem d'aribar d'un "camel safari" de 2 dies. Vam decidir acomodar-nos per un parell de dies i deixar que fossin els alres que ens guiessin. Erem 3: nosaltres 2 i en David, un noi australia.
Ahir, un primer tram amb taxi per aribar a Bhokaunkor. A partir d'aqui, amb camell "caro" per endinsar-nos al desert, aribant a desti moments abans de la posta de sol.
Veure els cervols campant al seu aire enmig del desert va estar el mes fascinant. Mai n'havia vist tants, ni de tant aprop.
Ens allotjavem en un habitacle al costat d'una familia, la mateixa que ens acollia i preparava el menjar.
Avui, ha estat dia per comprovar que montar a camell no es la forma mes comode de viatjar. El carro, molt millor... amb diferencia!
L'experiencia ens ha agradat. N'estem satisfets.

09/01/2005. Des de Pushkar
Trajecte Jaipur-Pushkar: 150 kms, 4,5h, 04/01/05. Bus

A Pushkar... caps de setmana i postes de sol. Es una petita ciutat turistica al limit del desert, amb temples, ghats i un llac encantador. Al ser un lloc sagrat, estan prohibits l'alcohol, la carn i els ous. Es facil que t'ofereixin pero, el bhang lassi (yogur amb un derivat de la marihuana).

Esmorzars i sopars amb la Chai, la Vera i en Neil, holandesos que vam coneixer al bus, un dinar animadissim amb la companyia de dues barcelonines, contemplar les postes de sol des de les escalinates que desenvoquen al llac amb l'animacio de petits musics locals, descolbrir la vida rural en un entorn desertic a les afores de la ciutat i posar a prova les nostres destreses de regateig en les botiguetes del mercat, han estat algunes de les nostres ocupacions durant aquessts dies.
Mentrestant, un insistent refredat comenca a treure el nas. Ara pero, ja esta sota control.

Ahir a les 6 del mati encara des del llit, vam comencar a sentir una remor de gent al carrer, que a les 9 encara continuava. El nostre primer pensament: es dia de festa, deuen fer mercat. Des de la terrassa de l'hostal vam comprovar que no es tractava de cap mercat. Mltituds de persones (sense exagerar) implien el carrer, dirigint-se tots cap a la mateixa direccio. El propietari de l'hotel ens ho explica: feia exactament un any que havia mort un important lider espiritual de Mumbai. Ara, muntaven un festival en commemoracio de la seva mort, que duraria tot el dia, i que acabaria al vespre al voltant del llac, on es dipositarien les seves cendres.
Autocars provinents de diferents parts del pais portaven la gent que ara s'anava concentrant a l'esplenada on cada any se celebra la fira del camell.
Ens van faltar cames per anar-nos a sumar al mig de la multitud.
La gent estava especialment encantadora, i no vam tardar gaire a trobar un grupet que ens va fer lloc al seu costat i que intentaven explicar-nos per activa i per passiva quina era la predica de la persona que avui es commemorava (un sol Deu, les religions nomes son diferents camins, tots som iguals, no castes) i els diferents actes previstos del festival.
La cerimonia es fa llarguissima. Es impressionant el silenci absolut que mantenen tots els assistents mentre parlen els oradors.

Al capvespre, els ghats que rodegen el llac queden plens de gent amb poca estona. Despres del discurs, i un cop s'ha post el sol, la filla del difund passeja el cofre en barca pel llac, moment en que cada una de les persones presents encen una petita espelma. La imatge resultant es un espectacle per la vista.

Avui, tothom ja ha marxat al seu lloc d'origen, i Pushkar torna a estar dominada per la tranquilitat.

Assaborim les ultimes horetes aqui. Dema a les 7 del mati comenca el nostre trajecte cap a Jodhpur.

04/01/2005. Des de Jaipur
Trajecte Agra-Jaipur: 310 Kms, 6h, 01/01/05. Bus

Primer contacte amb el Rajastan. Es respiren aires diferents a altres ciutats indies visitades fins ara.
El paisatge arid que s'observa abans d'arribar, el sol lluint tot el dia, la ciutat vella plena de bazars agrupats segons l'activitat comercial i completament rodejada per la muralla, em recorda, salvant les distancies, al Marroc.

A l'escenari habitual de l'India, amb els carrers plens de motos, rickshaws, bicicletes, cabres, vaques, porcs i vianants, aqui s'hi incorpora un nou element: el camell de carrega. Curios.

Jaipur no es una ciutat especialment atractiva, i la pol.lucio com a Agra i Varanasi, segueix tenint una presencia important.
El que mes hem disfrutat de la ciutat ha estat per una banda la terrassa de l'hotel (gairebe ens n'han de treure amb rasqueta) i per l'altra el menjar. Un exemple: la Massala Dosa. Una mena de creppe enorme en forma de triangle rellena d'una massa a base de patates i verdures, acompanyada per diferents salses. Bonissima.

Avui a la 1 marxem cap a Pushkar, un poblet que pinta prou be. Mentrestant, ultima estoneta a l'esplendida terrassa.

01/01/2005. Des d'Agra
Trajecte Orchha-Jhansi: 18 kms, 40 min, 28/12/04. Rickshaw
Trajecte Jhansi-Agra: 215 Kms, 5h, 29/12/04. Tren

Nois, Felic 2005 a tots!!

28 de desembre: dia dels innocents. La nostra innocentada la rebem de mans (o de cul) d'una vaca.
Estavem ben asseguts sobre les nostres motxilles a l'estacio de Jhansi esperant el tren, mentre una vaca es passejava prop nostre. Just quan esta a la nostra altura, deixa anar tota la seva "descomposicio intestinal". Nou disseny de motxilles: amb questio de segons les tenim perfumades i amb estampats verd-marro. Els nostres moviments rapids per apartar-les, no van poder-ho evitar. Que hi farem! Som a la India, i aqui ja se sap, les vaques, son les vaques!

Es feia tardissim i el tren no arribava. Vam decidir anul.lar el bitllet, passar la nit a Jhansi i tornar-ho a intentar l'andema. El 29, el tren va arribar puntualissim a l'hora prevista.

Que destacar d'Agra? No cal dir-ho: l'imponent Taj Mahal. Malgrat la boira que enteranyina l'entorn, el mausuleu llueix amb llum propia. El seu renom esta mes que justificat.

Una sorpresa agradable aqui, ha estat tornar a coincidir amb la Ilio i en Hamish, que haviem conegut a Kathmandu.

Avui mateix marxem cap a Jaipur, per comencar la ruta pel Rajastan.

27/12/2004. Des de Orchha
Trajecte Khajuraho-Orchha: 175 Kms, 6h, 26/12/04. Bus

Ahir a ultima hora del vespre uns turistes ens donaven la noticia del Tsunami. Despres, enganxats a la pantalla del televisor descobriem l'abast de la tragedia. Sempre plou sobre mullat!
Estem a mes de 2000 quilometres, i per tant, tot i estar a un dels paisos afectats, no hi ha hagut cap alteracio en la vida cotidiana del lloc.
Estarem pendents de noves noticies.

Orchha es un petit poblet ple de palaus i temples, rodejat pel riu Betwa. L'entorn es tranquil i encantador.

Dema, des de Jhansi, marxem amb tren cap a Agra.

25/12/2004. Des de Khajuraho
Trajecte Varanasi-Satna: 317 Kms, 11'5h, 21/12/04. Tren
Trajecte Satna-Khajuraho: 110 Kms, 5h, 22/12/04. Bus

Dia 21 a l'estacio de trens de Varanasi. Motxilles a l'esquena. 11 del mati: hora de sortida del nostre tren. No arriba. Quan ho fara? a la 1, les 2... finalment a les 7 del vespre. Ja ho comencem a entendre: el retras dels trens no es l'excepcio, es la norma. Es la norma tambe, que el trajecte s'allargui mes hores del previst. El que havia de durar 8 hores, n'acaba durant gairebe 12. En aquest cas pero, encara ens ha anat prou be. la nit que haviem de passar a Satna la passem a les lliteres del tren. Ens estalviem una nit d'hotel.

L'atractiu de Khajuraho son els seus temples, construits per la dinastia Chandela entre els anys 950 i 1050.
Al voltant dels santuaris hi ha franges de pedra tallada que mostren com era la vida a l'India fa un mileni: deus i deeses, guerrers, musics i animals. Entre tots aquests elements representts n'hi ha 2 que destaquen per sobre dels demes: les dones i el sexe. En tots els temples hi ha figures de pedra de ninfes celestials nues i en diferents postures. Tambe talles erotiques de parelles de dones i homes representant postures del kamasutra.

Els temples, son exquisits. Els comerciants del poble, agotadors.
Es fa impossible fer tres passos sense trobar ningu intentant-te vendre el que sigui.
Esmorzar al restaurant de l'hotel, significa fer-ho amb la companyia del seu comercial de torn, que de cop i volta es converteix en el teu col.lega, i que, com a bon amic t'aconsella que comprar i on comprar. Uns autentics ploms!

Avui fa exactament 3 mesos que vam comencar el viatge. Aixo el converteix en un dia un tant especial.

21/12/2004. Des de Varanasi
Trajecte Sauraha-Sonauli-Gorakhpur: 6h+3h, 16/12/04. Bus
Trajecte Gorakhpur-Varanasi: 8h, 232 Kms, 17/12/04. Tren

El 17, despres de gairebe 2 dies de viatge i havent fet parada a Gorakhpur la nit del 16, arribem a Varanasi.

Que destacar-ne?
En primer lloc els Ghats, les escalinates que desenvoquen al riu Ganges. La majoria s'utilitzen per fer-hi banys rituals. Alguns, son crematoris on s'incineren cadavers.
El moviment es constant durant tot el dia: gent banyant-se, fent yoga, venent flors, fent-se un massatge ( per 10 rupies en Joan va disfrutar d'un "completo"), jugant a cricket, afeitant-se, rentant roba, etc.
Un dels dies, a les 6 del mati ja estavem instal.lats sobre una barqueta de rems per fer un passeig d'un parell d'hores pel riu. Se suposa que a primera hora del mati es el millor moment, quan la llum es especialment evocadora. En el nostre cas, una massa espessa de boira (que per cert ens ha acompanyat durant tots els dies) ens va enterenyinar totes les vistes (snif,snif).

El caos circulatori, es realment tambe destacable. Fer amb rickshaw els 10 quilometres que separen Varanasi de Sarnath (on Buda va predicar el seu missatge del "camino medio"), es per si sol tota una aventura.
Es com formar part activa d'un videojoc d'aquells on del que es tracta es d'anar superant obstacles. Aquests, es poden presentar de multiples formes: vaques, bicicletes, altres rickshaws, ciclorikshaws, cotxes, cabres, vianants, etc. I, poden apareixer per qualsevol lloc: davant, darrere, esquerre o dreta, d'un en un o diversos alhora. L'avantatge es que amb tant de moviment amunt i avall, es fa dicicil d'agafar grans velocitats, i que per tant, en cas de col.lisio les consequencies no son massa greus.

El casc antic de la ciutat, amb els seus carrerons estrets plens de botiguetes, bruticia, turistes i gent local anant i vinguent tambe te el seu particular encant.

Els deliciosos dolcos que es poden comprar a qualsevol paradeta del carrer, son realment irresistibles. Diguem que la nostra part de torrons ja ens l'hem menjat a l'avancada. Destaquem els de cacahuet i els de sesam. Bonissims!

NEPAL

15/12/2004. Des de Sauraha

13 de desembre: Motxilles tancades. Estem apunt per emprendre el viatge de retorn cap a l'India. El bus marxa a les 9. Son les 8,15h quan ens arriba la noticia: nou tancament de carreteres per part dels maoistes. Avui, la zona afectada es Sonauli(frontera amb India) i els seus voltants. Els proxims dos dies tocara el rebre a Chitwan (on som ara).
Conclusio: ho tenim complicat per marxar.
Una vegada mes les previsions inicials se'n van al 'traste'. Hem de re-decidir. Les opcions que tenim son basicament tres:
1.Entrar a l'India per la frontera de Birganj. Aixo ens suposa perdre 3 dies viatjant per llocs poc engrescadors fins arribar a Varanasi.
2.Sortir avui de Chitwan, instal.lar-nos en un poble a mig cami del nostre desti, i dema esperar que un bus ens acosti fins a Sonauli. Sembla ser pero, que tenim molts numeros per haver-nos d'esperar igualment 2 dies mes a qualsevol poblet sense interes.
3.Resignar-nos i allargar la nostra estada 3 dies mes a Sauraha.
Optem per aquesta tercera opcio.

Ahir descobrim que la "vaga" imposada pels maoistes no nomes afecta a la circulacio per carreteres. La paralitzacio es general: Botigues, restaurants, escoles, etc. Absolutament tot esta tancat. Nomes alguns "xiringuitos" a la platja del riu s'atraveixen a obrir. Sempre pero, sense cridar massa l'atencio: moltes de les persianes tancades, sense cartells publicitaris i amb la musica apagada.
Al capvespre, algunes botiguetes es decideixen a obrir, amb les persianes pero, sempre mig tancades.

Nomes les activitats dins del parc queden excentes de la vaga. Nosaltres, vam decidir fer-hi un safari amb jeep, que francament, va resultar forca decepcionant.

Si no hi torna haver noticies d'ultima hora, dema definitivament marxarem cap a Sonauli.

12/12/2004. Des de Sauraha
Trajecte Boudhnath-Sauraha: 7h, 8/12/04. Bus

Hem deixat enrere el fred, les montanyes i les vistes dels Himalaies per instal.lar-nos al Terai, una zona de planicies amb clima subtropical.

L'arribada amb bus va ser de 'pel.licula'. Encara no teniem els 2 peus fora del bus, que ja ens vam trobar envoltats per una quinzena de nois, cada un d'ells amb el cartellet corresponent de l'hotel que ens volien oferir.
"Good rooms, very cheap, quite place...". Tots parlant a l'hora, arrapats als nostres cossos, fent dificil fer un sol pas. No hi havia mes turistes, aixi doncs, tots es van llancar sobre nostre. Impossible de fer els 3 quilometres que ens separaven de Sauraha amb tots ells enganxats al clatell.
Decidim aturar-nos a prendre un refresc a un petit establiment per "desfer-nos" d'ells. No ho aconseguim. Al contrari. Som una tropa al voltant d'una taula minuscula.
Quan descobreixen que som espanyols, en surt un tot decidit, segurament pensant que ja sabia el que havia de dir per convencer-nos per ananr al seu hotel: 'If you want "caca de vaca" come with me at my hotel!'. Algun anterior turista catala el devia convencer de que aixo era una molt bona virtud del seu hotel. Genial!.
Finalment, aconseguim arribar sols a l'hotel que previament haviem decidit.

El motiu principal que porta als turistes a visitar aquesta zona es el Parc Nacional Royal Chitwan, i l'activitat estrella son les passejades amb elefant. Potser serem els unics que en marxarem sense haver divisat el parc sobre un elefant, pero despres de valorar que aixo ens podria fer trontollar el nostre pressupost, decidim no fer-ho. Sempre ens quedara una excusa per tornar a Nepal.

L'estada aqui ens ha servit per actualitzar el diari i per planificar minimament el retorn i la ruta que dema mateix comencarem a l'India.
Mentrestant, hem disfrutat tambe, d'unes postes de sol que no tenen desperdici a la platja del riu Rapti, de l'espectacle que suposa veure el bany dels elefants en aquest mateix riu, de la visita a poblets rurals de la zona, i a altres pobles no tant rurals que recorden moltissim a l'India.

Fa uns dies, es van assassinar dos dirigents maoistes a l'oest del pais. Aixo va provocar que ahir i abans d'ahir hi tornes haver "vaga", prohibicio de circulacio per les carreteres de Pokhara i Kathmandu imposada pels maoistes.
Conversant amb un cambrer de la zona, ens exposava els problemes que hi ha segons ell a nivell politic: Un govern corrupte que dels diners que reb, nomes un petit percentatge els destina a la seva finalitat; un sistema judicial poc eficac; inexistencia d'estat del benestar; uns maoistes, que volent canviar aquesta situacio, incorporen molta violencia al pais; un cos militar que nomes t'ajuda si previament li has pagat una compensacio; tambe, index altissims de desocupacio, obligant a molts joves a cercar treball a altres paisos.
Intentat sintetitzar els seus desitjos, ell ho resumia en tres: 1.Pau, 2.Un govern estable i sense corrupcio, 3.Possibilitats reals de treball.
Queda molt cami per fer.
Despres d'haver mantingut diverses converses amb gent local, sembla que la majoria comparteixen el seu punt de vista sobre la situacio del pais. Malauradament, es compartit tambe el sentiment de que ells , com a ciutadans, no poden fer-hi massa res per canviar aquesta situacio.

S'acaba la nostra estada a Nepal. Dema marxem cap a Sonauli, la frontera amb India. D'alla cap a Gorakhpur per arribar segurament dema passat a Varanasi.
Hem disfrutat del pais. Queden ganes de tornar-hi. Namaste Nepal!

07/12/2004. Des de Bodhnath

Bodhnath, a 6 quilometres de Kathmandu, es el centre principal de l'exili tibeta a Nepal, que es concreta al voltant d'una inmensa estupa, la mes gran del pais. Es tambe, el segon santuari budista en importancia despres de Swayambhunath.
Ens hi vam instal.lar ahir, i ens hi estarem fins dema.

Els rostres, la vestimenta, la llengua, i en definitiva, les formes d'atuar i la vida diaria al lloc, ens fan oblidar que estem a Nepal. Es com un petit Tibet dins del pais.

L'entorn, amb la gran estupa al centre, la munio de monestirs budistes al voltant, els pelegrins i monjos omplint carrers, i amb el so de les oracions de fons sempre present, es converterix en un lloc un tant especial, envoltat de misticisme.

Al capvespre, centenars de tibetans donant voltes a l'estupa, sempre seguint la direccio de les agulles del rellotge, per a fer les seves oracions, i la il.luminacio de moltissimes espelemes, donen un caire encara mes mistic al lloc.

Dema a primera hora deixem la Vall de Kathmandu i ens dirigim cap a Saurahua. Ultima parada a Nepal abans de retornar a l'India.

05/12/2004. Des de Kathmandu

Som tiets!!
Nomes una cosa m'inquietava a Karki: no poder-me connectar a Internet. Sabiem que en Nil havia de neixer en qualsevol moment. Estavem a l'expectativa. Finalment, la noticia arriba: Des de l'1 de desembre la Sandra i en Juli son pares. Felicitats papis!!

Aquests dies, a part d'estar pensant minut si i minut tambe amb la Sandra, en Juli i en Nil, han estat dies de despedida.
El dia 2, tot just havent arribat de Karki fem l'ultim sopar de despedida dels 5. Dema mateix en Laxman marxa i ja no tindrem mes ocasions per estar tots junts.
Ahir, el sopar de despedida va estar amb la Maria. Tirem la casa per la finestra, i ho celebrem amb una ampolleta de vi. El primer en tot el que portem de viatge.
Avui al mati, fent un cafeto ha estat l'hora de despedir-se d'en Surya.
En fi, esperem mantenir contacte via e-mail, i qui sap, potser algun dia...

01/12/2004. Des de Karki
Trajecte:
Kathmandu-Trisuli Bazaar: 68 Kms, 3h, bus. Trisuli Bazaar-Betrauati: 30 min, bus. Betrauati-Karki: 2h, caminant. Data: 29/11/2004

Aquesta es la ultima nit que passem a Karki. Han estat poc dies, pero especials.
Despres de gairebe 4 hores de bus, algunes d'espera a Trisuli, i un parell de caminada muntanya amunt, vam arribar al poblet.
Era de nit, estavem cansats, pero tambe expectants. On erem, que ens trobariem, qui hi hauria?
Com no podia ser d'altra manera coneixent en Laxman, tota la seva familia ens va rebre amb els bracos oberts, amb molta generositat i simpatia.

La pobresa material agafa unes formes molt similars a altres llocs on hem estat.
Una casa molt humil: una sola habitacio on s'hi cuina, s'hi menja i s'hi fa vida social. Un altell de fusta constitueix una segona estanca on dormir. En aquest cas, feia 2 anys havien contruit una habitacio annexe, que ha estat la nostra durant aquests dies.
L'alimentacio, molt basica, a base d'arros, arros i arros.
Com sol passar sempre en aquestes situacions, les teoriques incomoditats practiques passen a segon terme. L'hospitalitat mostrada, les ganes de que estiguis be, la naturalitat de les seves expressions, etc. fan que et sentis afortunat de poder estar alla.

En Laxman ja ens havia avisat: sereu el centre d'atencio al meu poble. Era cert, segons ens comentava mes tard, erem els primers "occidentals" que ens quedavem a dormir a Karki.

El sentiment de contradiccio sempre ens acompanya. Per una banda, estem en un lloc als peus dels Himalayas, on el paisatge es gairebe idilic, no hi ha un sol cotxe (no transit, no pitades...), i, les persones mantenen un somriure gairebe permanent.
Per altra banda, palpes de primera ma les dures condicions en les que viuen. La intensa feina del camp, que nomes esls permet sobreviure. No es d'estranyar doncs, que gairebe nomes veiguem dones, nens i vells. Els homes en edat 'productiva' s'han vist obligats a marxar a treballar a altres paisos. Molts d'ells a Arabia Saudi.

Els dies han estat molt intensos: Estones de pau contemplant el paisatge. Llargues converses entre 'orientals' i 'occidentals' (coneixer la cultura de la casta Tamang es com descobrir una nova forma de vida). La visita a les tietes, cosins, amics, veins... sempre amb el corresponent te. La sorprenent i interessant visita a la Lasol, una celebracio mitico-magica on tota la poblacio demana als Deus que el Bombo (guru/chaman) gaudeixi de bona salut durant el proxim any. Tastets de Racsy, alcohol casola fabricat amb malta que fa de les seves. Llargues estones jugant amb la mainada del poble, etc.

Be, tot el que comenca, s'acaba. Dema, despres d'esmorzar i dir els ultims adeus tornarem cap a Kathmandu.

28/11/2004. Des de Kathmandu

Des del 24, ens movem en grup de 5. Nosaltres dos, en Laxman i en Surya (nepalesos) i la Maria (alemana). La combinacio es curiosa. L'experiencia, divertida.

Un dels llocs on hem anat conjuntament es Patan, que com Kathmandu i Bhaktapur es una de les tres localitats mes importants de la vall. Igual que les altres dues ha estat capital de diversos reinats medievals i independents i la seva Durbar Square, plenissima de monuments, es tambe patrimoni de la Humanitat declarat per la Unesco.

Visitem conjuntament tambe Nagarkot, a 30 quilometres de Kathmandu, un lloc on el que hi destaca es la bellesa paisatgistica. Com ja comenca a ser habitual en nosaltres, el dia no es dels mes clars, i una vegada mes ens quedem sense grans vistes.
A ultima hora de la tarda, es quan les muntanyes a l'horitzo es fan mes visibles. Decidim fer el viatge de tornada sobre la baca del bus per no perdre'n detall. No erem els unics, una quinzena de persones compartiem el "terrat" del vehicle. Pero, quan arribem a un dels frequents controls militars, se'ns obliga a entrar dins del bus.
Com ho fas per encabir dins del bus 3 vegades mes de persones que la seva capacitat? A Nepal en son uns experts, i aqui ho vam poder comprovar. Deixem de ser "cossos individuals" per passar a formar part d'una gran massa humana.
Els culs d'en Joan i en Laxman quedaven a la part exterior, impedint de tancar la porta posterior. Cosa que el responsable del bus no podia permetre de cap de les maneres.
Quan ell empenyia la porta per intentar-la tancar, tots els que estavem drets dins del bus ens balancejavem alhora. Despres d'uns quants intents, porta tancada!. Al fons, sento la veu d'en Joan: "My eggs, my eggs... Do you like omelette?". No hi ha resposta. Nomes una mirada amb cara de perplexitat. Petits problemes d'espai que es resoldran quan arribem a Kathmandu.

Ahir, ens vam donar el 'dia lliure', i cada u anava al seu aire. Nosaltres, vam fer una visita que teniem pendent: Pashupatinath.
Ja hi haviem estat amb en Laxman i en Surya, pero teniem clar que voliem tornar-hi sols i en calma.
Pashupatinath es el principal temple hinduista de Nepal. El que ens interessava pero, no es el temple, son els 'Ghats' al riu Bagmati on cada mati s'aixequen les pires funeraries per les cremacions. Ve a ser l'equivalent del Ganges a Benares.
Un lloc que convida a reflexionar sobre la vida i la mort.
Un pont separa els Ghats on es fan les cremacions dels membres de la realesa i aristocracia dels de la gent comu.
Mentre que en el primer lloc es pot observar un gran ritual abans de la cremacio, en els Ghats de la gent comu, els cossos es dipositen directament al foc despres d'una petita cerimonia.

La vivencia es impactant. Els pensaments van i venen. La ment no para.
Tres cossos cremant, cada un a la seva pira, un altres reposant els seus peus dins de les aigues del riu instants abans de tambe ser cremat, mentre els familiars esperen pacientment. En el mateix moment, altres families passegen o s'asseuen per contemplar 'l'esdeveniment', nens juguen a les vores del riu, un d'ells amb l'ataud buit que s'ha llancat al riu, com si es tractes d'un vaixell de juguet. El venedor de diaris crida a tort i a dret per aconseguir fer les vendes, etc.
Aqui, observant l'entorn, sembla que la mort es visqui amb total normalitat, simplement com a una part mes de la vida. Nomes aixo, una cosa mes.
Ens donarem temps per pair-ho i reflexionar-hi.

Aquest mateix dia, coneixem en David, un Oloti. Ens passem la tarda 'garlant'. Tots tres ho disfrutem. Al vespre, ho arrodonim anant a sopar amb ell i una parella 'espanyola-escocesa'. Ens proposen d'anar a fer un trekking a Pokhara la proxima setmana. Realment es molt tentador. En tenim ganes, pero alhora hi ha dos aspectes que ens ho fan repensar. Per una banda, el fred: ens veuriem obligats a comprar o llogar tota la indumentaria (abrics, sacs de dormir, etc). Per altra, no tenim massa clar que el nostre fisic aguanti gaires dies fent caminades de 5-7 hores de pujada. Finalment, decidim no fer-lo. Potser en una altra ocasio.

Dema a primera hora marxem cap a Karki, on ens hi estarem fins el 2 de desembre. En tenim moltes ganes.

23/11/2004. Des de Kathmandu
Trajecte Dumre-Kathmandu: 120 Kms, 6h, 18/11/04. Mini bus

Ja fa uns quants dies que som a la capital de Nepal. Des de que hem arribat no hem parat. Realment, han estat uns dies molt intensos per nosaltres.

El dia 18, ja havien reobert les carreteres i es podia circular amb normalitat. A primera hora del mati, pugem al minibus (una mena de "Vannette") que ens havia de portar fins a Kathmandu. Nosaltres dos i 13 persones mes ens disposem a comencar el trajecte. Ningu parla angles, aixi doncs, les converses s'acaben amb quatre senyals, mirades i alguna rialla.

La carretera, que bordeja el riu durant tot el cami, ofereix unes vistes que realment valen la pena. Com a contrapartida, de curves no en falten. Va ser bona pensada no esmorzar abans de comencar el trajecte.

Fins arribar a la capital, vam haver de parar en 5 controls militars. Els dos ultims principalment, son una tortura. Quan s'hi arriba, tots els homes han de baixar del bus i fer uns quants metres caminant per una mena de passarel.la improvitzada, on els militars els hi revisen les bosses de ma. Uns metres me enlla, els torna a esperar el bus per continuar el viatge.
Les dones i els estrangers en queden excents. En Joan pero, amb la seva peculiar cara de nepali, es obligat a passar la revisio com la resta de joves. En l'ultim control, ben be a l'entrada de la ciutat, tambe s'obligava a descarregar tot l'equipatge de la baca i mostrar el seu contingut als guardes. les nostres motxilles son les uniques que se n'escapen.
Evidentment, no som els unics que hem de passar aquests tramits, i aixo fa que s'acumulin llargues cues de vehicles abans de poder continuar. Perdem ben be un parell d'hores per aquest concepte.

Un cop instal.lats a Kathmandu, nomes quedava un objectiu: felicitar en Dani. Avui en fa 28. Per molts anys, guapissim!.

A la India, haviem conegut en Laxman, un noi nepali que treballa a l'hostal on ens allotjavem. Grata coincidencia: Durant els dies que nosaltres teniem pensats destinar a Kathmandu, ell tambe hi seria disfrutant de les seves vacances. Vam acordar de posar-nos en contacte via e-mail un cop fossim a la capital per poder-nos-hi retrobar, deixant la porta oberta a la possibilitat de visitar el seu poble, un petit emplacament rural de 600 habitants situat a unes 5 hores de Kathmandu. Realment, ens fascinava la idea.

Dit i fet. El 21 a les 7 del mati ens retrobem amb en Laxman i en Surya, el seu amic. A partir d'aqui, viurem tres dies intensos conjuntament.
Els dos, ens acompanyen en les nostres visites per la zona. En alguns casos, ens aporten informacio dels llocs, en altres, on per ells tambe es la primera vegada que hi van, ho descobrim conjuntament.
El temple Budista de Swayambhunath, Pashupatinath (temple Hindu) i Bodhnath son alguns dels llocs que visitem.

Una de les visites que mes m'interessava, es a la Daleki School, una de les escoles que la Vicky Sherpa ha muntat a Kathmandu.
Vaig quedar impresionada. La seva professionalitat, organitzacio i forma de treball son admirables.
Ens van rebre molt be i ens vam sentir ben acollits en tot moment.

En un ambit totalment diferent, el que tambe vam disfrutar moltissim va estar la "sessio de cinema". Una tarda, acompanyats per en Surya, ens vam plantificar en un cinema de barri disposats a veure una pel.licula produida a Nepal. Era antiga, tenia 10 anys, pero ens va anar molt be per captar diferents aspectes del pais: importancia de la religio (Hinduista i Budista), la vida rural, les relacions de poder,etc.
El cinema no estava ple ni de tros, pero era divertit veure com els aspectadors 'vivien' tot el que succeia a la pel.licula: rialles, queixes, aplaudiments... formaven part de la musica de fons.

Dema coneixerem a la Maria, una noia alemana que en Laxman va coneixer mes o menys de la mateixa manera que a nosaltres. A partir d'aqui, planificarem l'estada a Karki, el poble natal d'en Laxman i en Surya.

17/11/2004. Des de Dumre

Quin dia avui!
El recorregut que teoricament haviem de fer es: De Bandipur a Dumre amb Pick up, a Dumre agafar un bus cap a Abu Khaireni, i, des d'aqui agafar l'ultim bus que ens havia de portar fins a Gorkha. A la practica, que ha passat?

Be, tal com estava previst, despres d'esmorzar hem agafat la Pick up que ens ha portat fins a Dumre. Alla, hem agafat el bus per anar a Abu Khaireni. Dins del bus no hi cabia ni una agulla. La unica opcio era fer el trajecte sobre la baca del vehicle. Cap problema. Francament, hi feia un airet que pela, pero les vistes son mes espectaculars, i a part, es molt mes agradable que anar dins del bus enclaustrofats com sardines en llauna.

La sorpresa ha estat quan hem arribat a Abu Khaireni.
Quan demanavem informacio sobre el bus cap a Gorkha, la unica resposta que rebiem era: Gorkha no, Gorkha no posible, strike, Gorkha no posible!. No voliem creure el que estavem intuint. Finalment, hem trobat un noi que parlava minimament l'angles i ens ho ha confirmat. Els maoistes havien declarat dos dies (ahir i avui) del que ells anomenen vaga, una mena de "toque de queda", en el que es prohibeix rotundament de circular per determinades carreteres, amb l'advertencia de possibles represalies si no es respecta.
Nosaltres sabiem que hi havia aquest "estat d'excepcio" a Kathmandu, sent impossible d'entrar o sortir de la ciutat durant aquests dos dies, pero nomes aqui. Havent parlat amb algunes persones a Bandipur, semblava que no haviem de tenir cap problema per arribar a Gorka. Pero no, aquest noi ens confirma que son tres les zones afectades per aquesta vaga: Kathmandu, Bairawa (a la frontera amb India) i la zona on som nosaltres.

'Ke Garne?'. Es una expressio nepali molt popular que significa alguna cosa aixi com 'Que hi farem!'. Crec que es molt apropiada en moments com aquest.
Es evident que avui no arribarem a Gorkha.
Hem de decidir. Abu Khaireni no es mes que un poble format per dos carrers, sense cap hostal on allotjar-nos. No ens hi podem quedar. Obrim la guia per veure les opcions que tenim des d'aqui. Al cap d'un moment, estem envoltats per un grup de joves i vells de la zona que semblen passar-s'ho de conya mirant el mapa de Nepal que hi ha a la guia. Finalment "recuperem" la guia, i, despres d'analitzar les poques alternatives que tenim, decidim tornar a Dumre.

Dumre es un poble caotic i polsinos sense cap mena d'atractiu. Ens allotgem en un hostal que te tant poc encant com el poble.
Dema ja tornaran a estar obertes les carreteres, per tant nomes haurem de passar-hi una nit.

Tenint en compte per una banda, que el temps no ens acompanya (hi ha mes nuvols dels desitjables), i que el motiu principal per anar a Gorkha es precisament el seu paisatge i les vistes, i per l'altra, que temem que se'ns tiri el fred a sobre (kathmandu esta a 1337 mts.), decidim que dema marxarem directament cap a la capital, sense aturar-nos a Gorkha.

16/11/2004. Des de Bandipur
Trajecte Pokhara-Dumre: 60 Kms, 2'5h, 15/11/04. Bus
Trajecte Dumre-Bandipur: 7 Kms, 30 min, 15/11/04. Pick up

Bandipur es un petit poble instal.lat sobre una muntanya. Te uns 6000 habitants, la majoria d'etnia newari. Es un lloc precios, on sembla que el temps s'hagi aturat fa anys.
Passejar-se pels seus carrerons es tot un plaer. Sovint, els nens s'aproximen a nosaltres per regalar-nos un somriure i fer-nos la tipica salutacio nepali (pronunciant 'Namaste' alhora que ajunten les mans a l'altura de la cara i es flexiona suaument el cap endavant).

A diferencia de Pokhara, Bandipur no es en absolut un lloc turistic, i els foranis que trobem els podem contar amb els dits d'una ma.

Ens allotgem en un petit hostalet, molt basic, pero alhora amb molt d'encant, regentat per una familia encantadora. De fet, les habitacions estan dins de la propia casa, i aixo ens permet copsar de primera ma el dia a dia d'una familia "tipica" del lloc.

Ahir, despres d'instal.lar-nos i d'endrepar un bon plat de Dalbath (plat tipic nepali format per arros acompanyat per diferents tipus de salses i patates), vam anar a trobar-nos amb en Krishna Kumar, un professor jubilat, per demanar-li si ens podia acompanyar per coneixer la poblacio. Realment, li encanta parlar del seu poble. Alla, vam coincidir amb un parell de barcelonines que feien una visita "llampec" al poble. Ens va anar de conya per enrotlar-nos com persianes en CATALA!. Que facil que es dir el que vols dir quan ho fas en la teva llengua!.
Ja tenim la "cita" concertada amb en Krishna Kumar. En principi haviem quedat per les 10, pero despres d'expresar-li la nostra intencio d'anar a primera hora del mati a un temple hinduista (no recordo el nom) situat sobre un turonet proxim a la pobalacio per poder divisar la sortida de sol, ell s'hi va afegir, aixi ho aprofitaria per la seva caminadeta matinal.

Avui, a les 6 del mati ja el teniem davant de l'hotel, preparat per l'ascencio. Encara amb una neurona adormida (en Joan, totes dues) fem cami cap al turonet.
La caminada es xula, i la companyia del Sr. Kumar molt agradable, pero, i el sol? on es el sol? Una capa de boira baixa ben instal.lada al cel ens deixa sense vistes i sense sortida de sol. On som, a Nepal o a la plana de Vic? En fi, aquests dies el temps no ens acompanya massa.

La visita pel poble ha estat molt interessant. A part del que haguem pogut captar visualment, anar acompanyats per algu amb tant coneixement del lloc, ens ha permes tenir una visio sociologica i historica molt mes amplia de la poblacio.

Dema al mati, despres d'esmorzar, marxem cap a Gorkha.

14/11/2004. Des de Pokhara

Pokhara es la destinacio mes popular a Nepal despres de Kathmandu. Hi ha principalment 2 motius pels quals els turistes s'hi senten atrets. En primer lloc, es el punt de partida i arribada d'un dels millors trekkings a la serralada de l'Annapurna (un conjunt de muntanyes espectaculars, on el cim mes elevat es de 7937 mts!). En segon lloc, l'ambient a Lakeside, una zona que envolta el llac Phewa Tal, plena de bons hotels a molt bon preu, restaurants i petites botiguetes, conviden a instal.lar-s'hi durant uns dies per disfrutar de l'entorn i la tranquilitat del lloc. Aixo es el que hem fet nosaltres.

Durant uns dies apalanquem les motxilles a l'habitacio i ens dediquem a recorrer els voltants de Pokhara.

La primera visita que fem per la zona es a Sarangkot, un petit poblet a 1592 mts. d'altitud, a un parell o tres d'hores caminant des de Pokhara.
Des del cim, es poden veure unes vistes espectaculars dels Annapurnes. Quan hi arribem nosaltres, una massa espessa de nuvols s'ha instal.lat al cel. Ens quedem sense vistes (snif,snif!).

La propietaria del local on ens parem a dinar ens fa cinc centims de les dificultats economiques de la zona, que aquests darrers dos anys s'han vist agreujades per la gran devallada de turistes fruit del temor als problemes amb les guerrilles maoistes.
Son les 4 de la tarda quan marxem, i de moment, les dues truites i el parell de chapatis que hem menjat son tota la caixa que ha fet avui.

La tornada cap a Lakeside la fem per un cami diferent al d'arribada. Ens espera una baixada que s'allarga mes d'una hora a traves d'uns graons de pedra amb una pendent forca pronunciada. Avui no ens caldra anar al gimnas a fer classe "d'steps".

Durant la primera mitja hora de caminada, cada 5 minuts ens trobem amb algun jove de la zona que sembla sortir de sota les pedres. L'estructura de la conversa sempre es la mateixa:
- Namaste! (salutacio napalesa)
- How are you?
- Where are you from?
- Do you want...
A partir d'aqui et poden oferir qualsevol cosa: fer-te de guia (amb el pretext que es molt facil de que et perdis pel bosc), llogar-te un bot pel llac, marihuana, aigua mineral... El que et puguin oferir es igual. Del que es tracta es de vendre. El que sigui, pero vendre.

Un dels dies, decidim llogar una moto i visitar els diferets poblets rurals de la zona. A tot arreu on parem se'ns aproxima gent encantadora.
A nivell paisatgisitc, la vista es fascinant. Pel que fa a la duresa de les condicions economiques, a cada poblet on anem no fem mes que reafirmar el que ja ens havien explicat en Rome i la senyora de Sarangkot.

De l'11 al 14 de novembre, Nepal ha estat de festa. Se celebrava el Diwali, un festival Hindu, en el qual s'honoren certs animals. El segon dia per exemple, es en honor als gossos, i, es curios veure'ls passejar pel carrer adornats amb collarets de flors i guirnaldes. El tercer dia, es el de les vaques, i totes van amb les banyes i part del cos pintat. La tercera nit, Deepawali, es la mes important, moment en que la muller de Vishnu, Lakshmi -deesa de la fortuna-, visita les llars per donar-los bona sort. Es per aquest motiu que al capvespre els carrers s'omplen de petites espelmes que marquen el cami fins al portal de les cases. Es un regal per la vista veure tots els carrers aixi il.luminats.
Durant els 4 dies que dura el festival, els nens surten en grup a cantar al carrer. Visiten tots els establiments, posant-se a cantar a l'entrada i no en marxen fins que no se'ls ofereix algun obsequi (normalment diners). Ho disfrutem moltissim. En alguns casos, no nomes canten, sino que porten cassettes amb musica i ballen amb parelles unes coreografies super divertides.
El dia que anavem amb moto va ser divertit trobar-se de cop i volta envoltats per una munio de nens cantant i ballant al nostre voltant, esperant el seu obsequi. Vam acabar ballant amb ells.

Mes enlla de les activitats concretes que es poguessin portar a terme durant el festival, el que realment ens va captivar es veure com el viuen la majoria de la gent. La il.lusio que mostraven tant petits com grans ens transportava a la nostra infantesa, tal com cada any esperavem i viviem la festa major del poble, o les festes de Nadal. Ha estat tota una llico per nosaltres. No cal ser un nen per il.lusionar-se aixi? Es pot ser madur i adult, i alhora mantenir la "innocencia"?. Ens queda molt per aprendre.

Travessar el llac amb bot despres de visitar la 'World Peace Pagoda', una estupa Budista situada dalt d'un turo a l'altra banda del llac, tambe ha estat una experiencia molt agradable.

No se, potser es per l'entorn -rural i sense grans ciutats-, potser pel taranna de la gent, pel seu somriure gairebe permement, per la seva amabilitat...Potser per la suma de tots aquests factors. El que si tenim clar, i hi coincidim tots dos, es que ens sentim molt a gust a Nepal.
Som conscients de que nomes hem estat a Pokhara, i que un sol lloc no ha de perque ser representatiu de tot un pais. Tot i aixi, estem convencuts de que disfrutarem de la resta de Nepal que ens queda per veure.

Pero... sempre hi ha un pero. En aquest cas, una de les cares menys amables es la situacio politica del pais. Les tensions entre els maoistes i el govern estan a l'ordre del dia.
Al cap de pocs dies d'estar aqui, t'acostumes a que els controls policials i les "passejades" de grups de 15-20 militars, tots ells armats, formin part del paissatge habitual.
En els diaris, cada dia es poden llegir noticies referents a aquest tema (detencio de maoistes, manifestacions a favor de la pau, tiroteig en alguna zona, etc.). Pero, la majoria de premsa es de tendencia pro-govern. Aixi doncs, nomes llegir el diari es insuficient per a coneixer tots els punts de vista.
Malgrat el dit anteriorment, que podria portar a pensar que es viu en constant tensio, cal dir que l'ambient que nosaltres hem palpat a tot arreu on hem estat es de total tranquilitat.

En fi, s'acaben els nostres dies a Pokhara. Es hora de tornar a planificar la nova ruta. Dema marxem amb direccio a Kathmandu, pero no hi anirem directament. Entre Pokhara i Kathmandu hi ha un parell de poblets rurals que ens semblen interessants: Bandipur i Gorkha. El nostre objectiu es passar un parell de nits a cada lloc i arribar a Kathmandu el 19 o 20 de novembre.

06/11/2004. Des de Pokhara
Trajecte Gorakhpur-Sonauli: 3h, bus.
Trajecte Sonauli-Pokhara: 5h, cotxe.

A primera hora del mati hem deixat l'habitacio i ens dirigim a la recerca dels busos en destinacio a Sonauli.

Quina 'pardillada'! Es a dir, que 'pardillos' que podem arribar a ser a vegades! M'explico.
Teniem clar que hi ha infinitat de busos locals que fan el trajecte Gorakhpur-Sonauli en 3 hores per 48 rupies. De sobte, ens apareix un home que ens ofereix la possibilitat de fer el trajecte amb un 'bus expres', mes comodo i mes rapid que els busos locals, per 75 rupies. No ho veiem massa clar, pero per altra banda valorem que la diferencia de preu no es massa, i que tenint en compte que el dia anterior ens el vam passar viatjant i que quan arribem a Sonauli encara ens quedaran uns quants quilometres per fer, creiem que ens podem regalar aquest "mini luxe".
Acceptem la proposta. PARDILLOS!
Ens trobem instal.lats en un bus local, si, aquell pel qual tothom en paga 48 rupies i que arriba a Sonauli en 3 hores. Em passo la primera hora del trajecte 'emprenyada' amb mi mateixa per ser tant innocent.
En fi, algu avui ha fet un bon negoci.
La conversa amb una noia israeliana que comparteix el bus amb nosaltres m'ajuda a canviar l'estat d'anims i a disfrutar del trajecte.

Un cop a Sonauli, fem els tramits pertinents a l'oficina d'immigracio india, creuem la frontera (instal.lada al mig d'un carrer qualsevol ple de botigues i establiments diversos), i com a ultim pas sol.licitem el visat a la oficina d'immigracio nepalesa.

Ja som a Nepal!

Despres d'esmorzar i descanviar algunes rupies indies per nepalis, negociem el preu d'un taxi que ens portara fins a Pokhara. Crec que l'experiencia d'aquest mati m'ha servit per mantenir-me ferma durant el regateig, i aconseguir un bon preu (en realitat, no ho sabre mai).

Estem en el mateix poble, simplement hem travessat un tros de carrer que fa de frontera entre els 2 paisos, pero les primeres diferencies entre els 2 ja es comencen a palpar.
La gentes molt atenta en tot moment, i constantment regalen somriures molt encomanadissos.
Per altra banda, el caos circulatori sembla que de mica en mica va disminuint.

Comencem l'ultim tram que ens separa de Pokhara, el nostre primer desti a Nepal.
5 hores en una carretera plegada de curves em passen factura, havent de fer un parell o tres de parades d'urgencia per 'expulsar' el que havia menjat els ultims 3 dies. Evitare els detalls.
Malgrat aixo, disfrutem del viatge. L'entorn, amb una abundant vegetacio i amb petits poblets rureals durant tot el cami, conforma una imatge de postal.
En Rome, el taxista, esplicant-nos a grans trets la seva vida i exposant la seva visio sobre la situacio actual de Nepal, ens acosta a les dures condicions de vida a la que estan sotmesos molts habitants d'aquest pais. La imatge de postal agafa una altra dimensio.

A cada divisio territorial entre 2 provincies i tambe a l'entrada i sortida de cada poble trobem controls militars amb el teoric objectiu de detectar i evitar el pas a les guerrilles maoistes. Una 'bofetada' que ens torna acostar a la realitat del pais.

Quan es tracta dels controls ubicats en els limits provincials, s'obliga a baixar a tots els passatgers dels busos i mostrar els seus equipatges. Tenen molt clar, pero, que una font de financament molt important es el turisme. Aixi doncs, quan qui viatja es un estranger, li donen pas sense demanar massa res.
En Rome ens exposa la diferencia que suposa per ell viatjar amb turistes com nosaltres, amb els quals pot transitar 'lliurement' o viatjar acompanyat d'un altre nepali, amb el qual s'haura de sotmetre estrictament a tots els contros militars.
A les entrades i sortides dels pobles, el control es concreta amb una revisio ocular rapida de l'interior del vehicle per part del militar, demanant d'on es ve i on es va. Quan ho creuen necessri sol.liciten l'identificacio i registre dels passatgers.

Sense declarar-se pro-maoista obertament, en Rome, si que es mostra a favor dels seus objectius, que els sintetitza per una banda, en la peticio de "destitucio" del rei actual, instal.lat en un govern corrupte que esta portant a la poblacio a la miseria, i per l'altra, la "recaptacio" d'impostos (que es demanen moltes vegades als trekkers foranis) que han de repercutir directament en el benestar de les comunitats rurals, ja que, segons ell, les taxes que es paguen a l'estat per entrar a les zones protegides, mai no es concreten en beneficis directes per la poblacio.

Ja som a Pokhara. Un cop instal.lats, una passejada ens servira per tenir un primer contacte amb la ciutat. Ens agrada!.

INDIA

05/11/2004. Des de Gorakhpur
Trajecte Rishikesh-Haridwar:24 kms,1h, 4/11/04.Bus
Trajecte Haridwar-Gorakhpur:766 kms,18h,5/11/04.Tren

Nois, ja he penjat la part de Rishikesh que em faltava (dins l'apartat del 31/10). Dues vegades seguides, despres d'haver escrit la parrafada, l'ordinador se'm resistia, es penjava en el "millor" moment, i la feina, al traste!. Pero..a la tercera va la vencuda!

Tot i que ens ha fet esperar, ja tenim un peu a Nepal.

Ahir a les 16:51h, tal com estava previst, estavem peu plantats a l'estacio de trens de Haridwar, apunt per pujar al tren que ens havia de portar fins a Gorakhpur.
Eren mes de les cinc i el tren no apareixia per enlloc. Comencem a demanar a un i altre, pero no en treiem l'aigua clara. Un cert nerviosisme ens comenca a invair: estem a l'andana correcta? avui realment es dia 4? el nostre rellotge marca l'hora correcta?...
Finalment, s'anuncia que el tren 5006, el nostre, arribara a les 23h. Que hi farem, paciencia! Mes tard, s'anuncia que sera a les 24h, despres a la 1:41h, i finalment apareix a les 2:30h de la matinada. 10 hores mes tard del previst.

La nostra pregunta: per que arriba tard?
La resposta que rebem: perque ha sortit tard del seu lloc d'origen.
Insistim: Per que ha sortit tard del lloc d'origen?
Resposta: perque havia de fer-ho a les 2 de la nit passada i ho ha fet avui a les 12 del migdia.
Ens queda clar: El perque es igual. Simplement, arriba tard.

Ens ho agafem amb molta, molta calma, i despres d'assaborir un berenar-sopar a base de dolcos en un petit establiment dels voltants, retornem a l'estacio de trens i apliquem aquella maxima que diu: "a donde fueras haz lo que vieras".
I que veiem?
Multitud de gent, de families envoltats de paquets i maletes asseguts a terra sobre un llencol o manta, que aprofiten per dormir, menjar, conversar o simplement passar el temps.

A nosaltres, la propia motxilla ens fara de llencol.
'Trassero' acomodat, comenca la funcio. Es com estar assegut en una de les millors terrasses de les Rambles Barcelonines, on es pot disfrutar fent simplement d'espectador, observant l'un i l'altre, l'anar i venir, el traginar constant al nostre entorn. Agraim que el tren arribi tard.

Els micos tambe tenen una presencia imortant a les andanes. N'hi ha moltissims passejant alegrament, jugant entre ells, menjant, i tambe reproduint-se (si mes no, d'intents no en falten).
Per aconseguir el menjar, els vianants despistats amb una bossa d'aliments a les mans son el seu blanc perfecte. En un obrir i tancar d'ulls, la bossa passa a ser propietat dels micos.
Aquesta situacio provoca grans somriures a tothom, exceptuant, es clar, a qui s'ha quedat sense el 'tiberi'.

Despres de 18 hores de tren arribem a Gorakhpur. Teniem previst arribar a primera hora del mati i avui mateix agafar el bus que ens havia de portar a Sonauli, pero degut al retras arrbem al vespre, i per tant, creiem mes oportu quedar-nos a dormir aqui i dema al mati fer el trajecte que ens falta.

31/10/2004. Des de Rishikesh

El 17 d'octubre arribem a Delhi mentalitzats per endinsar-nos en el caos mes absolut: taxistes que et prometin portar-te a qualsevol lloc al millor preu, pescaclients que vulguin arrossegar-te cap al seu hotel, el millor, nens estivant-te els pantalons i demanant-te qualsevol cosa... Pero, sorpresa: trobem un entorn amb relativa calma.
Contractem un taxi de pre-pagament (en una petita oficina compres el servei a preu ja fixat, sense regateig, i ells t'otorguen el taxista encarregat de portar-te. S'asseguren que el taxista fara correctament el seu servei, ja que fins que no arribes a lloc, no li entregues el tiquet, sense el qual ell no cobrara).
El taxi ens deixa a la parada de busos d'on surten els que van a Rishikesh.

Aquest petit trajecte amb un vehicle que recorda moltissim als classics britanics ha estat el nostre primer contacte amb aquest mon apart que es l'India.
Amb la vista clavada a l'altra banda de la finestra, intentem no perdre detall del que passa al nostre entorn. Dos espectadors mirant una pel.licula en temps real: dones vestint saris de tots colors (guapissims), vaques vagabundejant al seu aire, gent pidolant, ricksaws, taxis, busos, alguna cabra... Una explosio de colors que els nostres ulls agraeixen enormement despres de dies a Iran on el negre era el color predominant.

Ja tenim localitzat el bus: una andromina amb rodes alfombrada amb una capa de peles de cacahuets, que segurament moments abans havien saborejat els anteriors passatgers.

Comenca l'aventura (o el caos?).Durant les proximes 7 hores estarem instalats sobre aquests vehicle que es un espectacle en si mateix.

No tenim massa clar si estem fent el trajecte per carretera o a traves d'una cursa d'obstacles: En teoria, es una carretera de 2 carrils, un per cada sentit. A la practica es una via d'asfalt decorada amb grans sotracs on tot i tothom hi te cabuda: busos, ricksaws, bicicletes, vianants, baquess, etc. I, on les normes de circulacio es podrien resumir en dues:
1. La llei imperant es la llei del mes fort, per tant, tu tira recta sigui el que sigui el que et vingui al davant. Quan estiguis apunt de xocar, valora: si el que tens davant es un vehicle mes gran que el teu, frena bruscament i fes un cop de volant rapid per poder-lo esquivar. Si es mes petit, segueix recte, ja s'apartara ell.
2. Utilitza el claxon. Si vols que et vegin, pita; si vols avancar, pita; si arribes a una parada, pita; si travesses una cruilla, pita... si fa mes de dos minuts que no trobes cap motiu per pitar, pita! En una carretera on tothom aplica aquesta llei, la musica ambiental esta assegurada!.

Quan vam comencar el viatge, cada 2 passatgers ocupaven 1 seient ( de 2 places). A mesura que anavem fent parades i anava pujant gent, els mateixos seients eren compartits primer per 3 i despres per 4 passatgers. Es extraordinaria la capacitat que tenim per disminuir les dimensions del propi "trasero" quan la situacio ho requereix.

El parell o tres de parades de 10 minuts que vam fer permetien baixar del bus per estirar les cames i assaborir alguna de les delicies que es cuinaven en les paradetes a peu de carretera. Tot i que, per aixo, no calia baixar del bus. A cada parada per pujar o baixar gent, en quiestio de segons, el bus es convertia en un petit mercat amb persones que es passejaven amunt i avall del vehicle per oferir els seus productes: menjar, boligrafs, begudes, bracalets... I si no hi cabien dins el bus, cap problema: sempre t'ho podien oferir a traves de la finestra.

En definitiva, viatjar amb bus... tota una experiencia.

Ja som a Rishikesh!
Els 3-4 quilometres que ens separen de High Bank, la zona on hem decidit d'allotjar-nos, la farem amb 'autorickshaw' (sorollos artefacte de 3 rodes amb un motor de motocicleta de 2 temps; porta el conductor davant i dos seients, o mes darrera per passatgers. No te portes i el sostre es de lona). Ho disfrutem com dos nens petits.

Rishikesh es una petita ciutat de 80.000 habitants, a 'orillas' del Ganges, ubicada a la zona d'Uttaranchal, al nord-oest de l'India.
Tot i que el centre es molt bullicios (sobretot en els carrers on hi circulen automobils, amb el seu claxon corresponent), te dues zones al nord (swarg Ashram i Lakshman Jhula) molt mes tranquiles on s'hi troba una infinitat d'ashrams, temples, pensions i espais per practicar yoga.

NOIS, AFAGEIXO LA PART DE REDACTAT QUE EM FALTAVA!:

Pels peregrins indis, la rellevancia de Rishikesh es deu a la seva condicio de punt de partida del Char Dham (peregrinatge a 4 temples que senyalen el naixement espiritual de 4 rius sagrats de l'hinduisme). Aixi doncs, la imatge de peregrins anant i vinguent formen part del dia a dia a Rishikesh.

El Triveni Ghat (escales que voregen el Ganges) es tot un espectacle al capvespre, coincidint amb la posta de sol. Amb poca estona es va omplint de gent. Uns per banyar-se al riu sagrat, altres per oferir-li ofrenes, altres per pregar, per recollir aigua sagrada, etc. Sempre, amb la posta de sol com a escenari de fons. Precios.
Un cop ja s'ha fet fosc, els sacerdots comencen la "ganga aarti", una cerimonia en la que dipositen lampares flotants a l'aigua.

Llibres de yoga, meditacio, creixement personal, hinduisme... on trobar-los? A Rishikesh, es clar! Mai no haviem vist tantes llibreries juntes que tractessin la mateixa tematica.

A la ciutat, hi ha 2 "petits invasors", 2 "especies" que ens ha sorpres enormement de trobar: 1. Micos, 2. Israelians.

No es gens dificil veure 10 o 15 micos junts, passejant-se alegrament per qualsevol lloc de la ciutat.
Son macos, curiosos, divertits, si... pero tambe son uns manguis! Per tant, alerta! No duguis cap bossa sospitosa de portar-hi menjar a dins, perque abans d'adonar-te'n ja dindras un mico penjat d'ella i disposat a lluitar per endur-se el seu moti. Aquesta escena es repeteix forca sovint.

El 90% de turistes que veiem son israelians. Realment ens sorpren. Fins i tot, en les menus dels restaurants turistics hi ha incolsos plats israelians.
n noi ens explicava el perque: tenint en compte la situacio actual d'Israel, resulta que se'ls fan necessaris molts "soldadets". Per aquest motiu, els joves de 18 a 21 anys fan 3 anys de servei militar. Un cop finalitzat el servei, l'Estat els paga una pensio durant 6 mesos, que es aprofitada per molts d'ells per disfrutar d'unes economiques vacances a l'India. Tambe entre els estudiants israelians aquesta es una destinacio de moda.

Nepal ens queda relativament aprop, sembla que durant el novembre encara no fa massa fred a les nits i que la visibilitat en aquesta epoca de l'any es de les millors. Per altra banda, tenim el visat de multiples entrades de l'India que ens permet sortir i entrar sense haver de renovar-lo. Conclusio: decidim dedicar el mes de novembre a visitar Nepal. (Sera que ens estem aficionant a creuar fronteres???).
Voliem marxar 3 o 4 dies abans, pero el primer tren cap a Gorakhpur amb places lliures surt el dia 4 de novembre. Per tant, aquest sera el dia que marxarem cap a Nepal.

21/10/2004. Des de Rishikesh

Abans de parlar de la India, intentare fer una petita sintesi del que han estat aquests ultims dies.

Tal com estava previst, el 12 d'octubre a les 9 del mati estavem sobre el dolmus que ens havia de portar a la frontera entre Turquia i Iran. El viatge va ser curt, nomes uns 35 quilometres des de Dogubayazit.

Travessar la frontera de Turquia va estar molt rapid. Hi havia molta cua de camions i busos, pero nosaltres a l'anar a peu, no ens vam haver d'esperar. Despres, i ja vestida segons les normes iranianes,recorriem a peu el quilometre que ens separava de les portes d'Iran.
Alla, el batibull era mes considerable: una sala plena de gent, on dones (gairebe totes estrictament vestides de negre), criatures i paquets s'arrenglaraven en cadires als laterals de la sala, mentre els homes feien cua per segellar els passaports. Jo, Joan i motxilles ens plantem alla. Al cap de 5 minuts ens n'adonem: no es tracta d'una cua,si no de provar qui estira mes el brac per fer arribar el seu passaport al policia que esta darrera de la petita finestreta. Per sort,de seguida se'ns va presentar un home que deia ser de l'agencia d'informacio turistica. Ell va presentar els nostres passaports davant del policia, evitant-nos aixi d'arribar a ell a traves de cops de cotze, tal com feia tothom (alguna de les avantatges de ser "guiri"). Despres ens va donar 4 consells practics per arribar a Tabriz.
Ultim pas abans de creuar la frontera: revisio total de maletes. Suposem que es un altre avantatge de ser guiri: mentre a tothom els hi buidaven i escorcollaven les maletes, a nosaltres ens van fer passar sense ni tant sols mirar-nos.

Ja som a Iran!.
Trobem una parella de madrilenys amb els que farem el trajecte fins a Tabriz. Unes 4 hores amb bus.

No hi ha res escrit amb angles. Tot es amb persa, signes ininteligibles per nosaltres. No entenem res.

Tabriz es una ciutat grisa, trista, o al menys aquesta es la sensacio que ens genera a nosaltres. Al carrer, hi ha moltes mes dones de les que veiem a Turquia; el 90% d'elles pero, van estrictament tapades de cap a peus amb una tela negra que nomes deixa entreveure parcialment la seva cara.
L'expressio seria s'observa en la gran majoria de les persones. Costa veure somriures.

Em sento un xic ignorada. Quan algu s'acosta per conversa sempre es per fer-ho amb en Joan, l'home. Es com si jo no hi fos. Quan soc jo qui es dirigeix a algu per demanar qualsevol cosa, es giren i l'hi contesten a ell, invariablement. Que dur ser dona a l'Iran!.

Passem una nit a Tabriz. Proxima destinacio: Gazvin.
Ens hi havia de portar un bus nocturn fent un trajecte de 7 hores, aribant alla a les 5 delm mati, pero... Oh la la! What happen? Estem a Tehran! Ens hem endormiscat al bus, no ens n'hem adonat de la parada a Gazvin i hem arribat fins a Tehran! Que hi farem, aquestes coses passen (o no?).
Anem a fer un cafe i aprofitem per fer una reunio de grup (gran grup de 2) per decidir que fem. Contemplem 3 alternatives: recular fins a Gazvin, avancar un tram del trajecte i anar fins a Kashan, o quedar-nos a Tehran. Finalment optem per la tercera opcio.

Tehran es la capital del pais, i es nota. Es veu molta mes diversitat que a Tabriz. Es una gran ciutat sense massa encant, amb molta pol.lucio i amb un caos circulatori impressionant. Travessar el carrer es converteix cada vegada amb una gran aventura d'alt risc. Semafors? Passos de peatons? Que son? Per que serveixen? Sembla que aqui tothom ho ignori. No es d'estranyar que costi de veure vehicles amb la seva forma original, sense bonys i amb tots els llums sencers.

A Iran, es fa molta vida familiar, i es en aquest entorn on es pot disfrutar de l'art culinari del pais. Es fa dificil trobar restaurants o bars per fer un cafe.El mes semblant que es troba son kebabis, on es serveixen kebabs i alguna pissa. Del que si realment hem disfrutat es de bonissims i refrescants batuts de melo que es venen a diferents establiments a peu de carrer.

El dia 15 visitem el museu d'art contemporani de la ciutat. Dins, hi ha un cafe. Aprofitem l'oportunitat.
Alla, hi coneixem en Sam, un irania d'uns 55-60 anys, que havia viscut i treballat 9 mesos a Madrid i 20 anys a Alemania. Va arribar a Espanya el mateix dia que Tejero feia el cop d'estat. Pessima coincidencia.
Vam passar-nos tota la tarda parlant. Ell xapurrejant espanyol i nosaltres xapurrejant angles. Va ser interessant.Ens convida a sopar l'endema a casa seva.

16/10. Nova reunio de gurp. Conclusio: canvi de rumb del trajecte marcat inicialment. Decidim no allargar mes l'arribada a la India. Per tant, anem a una agencia de viatges i en sortim amb 2 bitllets d'avio de Tehran a Delhi que surt el 17/10 a les 7 del mati.
Hem de ser a l'aeroport a les 4 del mati. Ens hem de llevar molt d'hora i estem cansats (sense sembar-nos-ho hem patejat 14 quilometres per la ciutat!). Decidim declinar la invitacio que ens havia fet en Sam, tot i ser molt tentadora.

Ja som a la India!
Hem arribat a Delhi el dia 17 a mig mati. Com que es aviat,avui mateix podrem arribar a Rishikesh, la nostra primera destinacio en terres indies.

TURQUIA

11/10/2004. Des de Dogubayazit
Trajecte Sanliurfa-Dogubayazit: 15 hores, 09/10.

Despres de 15 hores de bus, multiples parades en controls policials i no se quants canvis d'un bus a un altre, vam arribar a Dobubayazit, a 35 kms de la frontera amb Iran. Per tant, ultima parada en terres turques.

Arribant a primera hora del mati, des del bus vam poder disfrutar de la sortida del sol amb la vista del Monte Ararat (5,137 m.) al fons. Espectacular!.

Dogubayazit, a part de ser el pas fronterer amb Iran no te massa interes. Aixi doncs, ahir vam aprofitar per visitar el Palau d'Ishak Pasa, una construccio feta entre el 1685 i 1784 per un cacic kurd, a 6 kms del poble, i avui aprofitem el dia per recopilar les fotos en un CD i actualitzar la pàgina web. Si voleu, ja podeu veure les primeres fotos penjades.

Ahir, vam coincidir amb una parella suissa, que despres de passar 5 mesos a la India han fet la mateixa ruta que volem fer nosaltres, pero amb sentit contrari, començant per Delhi i acabant a Estambul. Ens ha anat de perles per intercanviar impressions i rebre informacio.

Demà a primera hora agafarem un Dolmus (minibus) que ens portarà a la frontera Iraniana. Aixi doncs, Allaha ismarladik, Turkiye!